Vet aquí una ciutat molt petita que, a poc a poc, va començar a buidar-se de dignitat i d´alegria; era una ciutat amb alguns recursos i persones que tenien una felicitat relativa però, al cap i a la fi, semi-felicitat. Sempre van existir dos partits polítics molt semblants i, alhora, molt diferents que la gent votava més que per convicció, per necessitat social i gràcia.
Els anys van passar i van entrar en el magnífic nou mil·lenni, aquella panacea econòmica i social que canviaria la percepció de les persones i la imatge de la ciutat; tot eren bons propòsits i alegries, apartaments sota la mar i penombra social per a la gent sense capacitat glamourosa. Però l´emoció va caure, l´alegria es va dissipar i les persones es van convertir en soldats de guerra amb carrets de nens com a tancs improvisats i la mala llet per bandera. I sortir al carrer es converteix en por pura, perquè els racons s´han emplenat d´ombres fosques que embafen a les poques persones vives i amb dignitat. Hi ha un consumisme tan summament compulsiu que la ciutadania mata per les rebaixes i les senyores majors i les famílies (que foten por, insisteixo) passen els caps de setmana als centres comercials comprant una falsa felicitat que mai arribaran a tenir.
Tothom té vuit o nou cotxes, dues txindurris (barra/ bicicletes), tres o quatre polls per nens, tres pisos en propietat, i poc amor per tal de regalar -això va massa car- però no els hi són alienes les desgràcies i es foten igual que les persones amb caire més aviat individualista. Carden sense ganes, sense cap mena de plaer: carden per dir després que han cardat i que la vida consumeix; no tenen un concepte clar del que és el plaer ni la vida en si mateixa. No reflexionen perquè no tenen temps, llegeixen bestsellers a un metro petit i insuficient i em regalen una claustrofòbia social un pèl perillosa.
Al cap i a la fi és un síndrome de Diògenes: acumulen tones de fem, de tecnologia, de joguines que llancen a les escombreries, de fotografies avorrides que ningú vol realment veure. Però aquests ciutadans que ens martiritzen a la resta de pacífiques persones que no volem aquests detalls retallats de vida mediocre voten malament i ens hem de fotre: la mala educació és una nissaga força perillosa!
A la fotografia, una obra del Julian Opie...
