Pantaló d´amebes (La Mala Educació És una Nissaga Perillosa)

 Vet aquí una ciutat molt petita que, a poc a poc, va començar a buidar-se de dignitat i d´alegria; era una ciutat amb alguns recursos i persones que tenien una felicitat relativa però, al cap i a la fi, semi-felicitat. Sempre van existir dos partits polítics molt semblants i, alhora, molt diferents que la gent votava més que per convicció, per necessitat social i gràcia.

 Els anys van passar i van entrar en el magnífic nou mil·lenni, aquella panacea econòmica i social que canviaria la percepció de les persones i la imatge de la ciutat; tot eren bons propòsits i alegries, apartaments sota la mar i penombra social per a la gent sense capacitat glamourosa. Però l´emoció va caure, l´alegria es va dissipar i les persones es van convertir en soldats de guerra amb carrets de nens com a tancs improvisats i la mala llet per bandera. I sortir al carrer es converteix en por pura, perquè els racons s´han emplenat d´ombres fosques que embafen a les poques persones vives i amb dignitat. Hi ha un consumisme tan summament compulsiu que la ciutadania mata per les rebaixes i les senyores majors  i les famílies (que foten por, insisteixo) passen els caps de setmana als centres comercials comprant una falsa felicitat que mai arribaran a tenir.

 Tothom té vuit o nou cotxes, dues txindurris (barra/ bicicletes), tres o quatre polls per nens, tres pisos en propietat, i poc amor per tal de regalar -això va massa car- però no els hi són alienes les desgràcies i es foten igual que les persones amb caire més aviat individualista. Carden sense ganes, sense cap mena de plaer: carden per dir després que han cardat i que la vida consumeix; no tenen un concepte clar del que és el plaer ni la vida en si mateixa. No reflexionen perquè no tenen temps, llegeixen bestsellers a un metro petit i insuficient i em regalen una claustrofòbia social un pèl perillosa.

 Al cap i a la fi és un síndrome de Diògenes: acumulen tones de fem, de tecnologia, de joguines que llancen a les escombreries, de fotografies avorrides que ningú vol realment veure. Però aquests ciutadans que ens martiritzen a la resta de pacífiques persones que no volem aquests detalls retallats de vida mediocre voten malament i ens hem de fotre: la mala educació és una nissaga força perillosa!

                                                                            A la fotografia, una obra del Julian Opie...

Sólo una cosa...

ESKERRIK ASKO, ULI.


                                                                                             (Era preciso dejarlo aquí)

Difícilment

Seria massa fàcil tancar-me a estudiar cada nit, després de les classes, després de la feina avorrida i poc digna; acabaria els estudis amb notes magnífiques i arribaria a fer unes oposicions per tal de tenir un treball per a tota la vida. Sortiria cada cap de setmana a cercar l´home de la meva vida, m´emplenaria d´alcohol dia sí, dia també. Sortiria a ballar disfressada de femme fatale amb unes sabates que em farien sagnar els peus i em desfarien els turmells. En realitat, hauria de treure´m les sabates i desposseir-me de la feminitat absoluta. M´atreurien molts homes, dones que no podria ni tan sols mirar: no tindria probabilitat. Monogamia, fills, cossos trencats, manca d´orgasmes, infelicitat, algun somriure, difressada i falsa felicitat i moltes carències.
 Seria massa difícil sortir al carrer just quan més exàmens tinc, agafar la Moleskine i escriure com una boja, escriure coses que no tothom arriba a entendre; seria difícil estimar a més de sis homes (o set o nou), seria difícil estar sempre pensant en cadascun d´ells i estimar-los de manera diferent. Seria impensable tenir sempre el dubte: què faré demà? tindré feina? No cerco la felicitat, cerco el racó de la meva pròpia calma. I m´encisa viure a la manera complicada, les facilitats no van amb la Nona. La Nona té els seus Genis, molt pocs, però els té i són artistes i no són persones fàcils.

De franc

 Al carrer Betis de Sevilla hi ha una cafeteria (la primera on vaig anar fa ja anys i panys) que es diu Café de la Prensa; i les taules són plenes de retalls de diferents preiòdics internacionals: el Frankfurter Allgemeine, el Daily i guau i guau.

 Amb catorze anys vaig entrar per primer cop i, sent sincera, em la bufava tot allò que passava al meu voltant.

 Han passat uns quants anys i ara hi ha premsa de franc i quan vas per l´avinguda Reyes "Caóticos" de la capital andalusa, dones ultravaginades que marquen mugrons et claven pels ulls diaris com ara 20 minutos -fan el doble de xaroneria que la revista homònima- o Adn (sí, com el pub d´ambient del valencià barri del Carme). Em molesten molt aquestes coses perquè jo llegeixo d´altra manera, de la manera que avui dia s´està perdent.

 M´agrada molt la premsa i llegeixo tot el que puc cada dia, des del Gara al Abc, passant per la Republica i The Guardian; sigui on line, sigui en paper, trobo necessari tenir diferents punts de vista (necessari si es vol saber a quina mena de món vivim, vaja). No m´identifico amb cap publicació al cent per cent perquè hi ha qui aporta coses i hi ha que no; però em fot pena veure els carrers plens de paperassa, alhora que miro com gent que veia impensable dur un diari sota l´aixella llegeix mentre va al metro o espera el bus.

 I per això, aquesta és una de les contradiccions que menys em molesta a aquesta vida: potser d´aquí a vint anys, les taules de La Prensa es redecoren amb la notícia d´Isabel Pantoja al "20 Minutos"; en tot cas, jo llençaria un somriure i em donaria per vençuda (segurament).