De franc

 Al carrer Betis de Sevilla hi ha una cafeteria (la primera on vaig anar fa ja anys i panys) que es diu Café de la Prensa; i les taules són plenes de retalls de diferents preiòdics internacionals: el Frankfurter Allgemeine, el Daily i guau i guau.

 Amb catorze anys vaig entrar per primer cop i, sent sincera, em la bufava tot allò que passava al meu voltant.

 Han passat uns quants anys i ara hi ha premsa de franc i quan vas per l´avinguda Reyes "Caóticos" de la capital andalusa, dones ultravaginades que marquen mugrons et claven pels ulls diaris com ara 20 minutos -fan el doble de xaroneria que la revista homònima- o Adn (sí, com el pub d´ambient del valencià barri del Carme). Em molesten molt aquestes coses perquè jo llegeixo d´altra manera, de la manera que avui dia s´està perdent.

 M´agrada molt la premsa i llegeixo tot el que puc cada dia, des del Gara al Abc, passant per la Republica i The Guardian; sigui on line, sigui en paper, trobo necessari tenir diferents punts de vista (necessari si es vol saber a quina mena de món vivim, vaja). No m´identifico amb cap publicació al cent per cent perquè hi ha qui aporta coses i hi ha que no; però em fot pena veure els carrers plens de paperassa, alhora que miro com gent que veia impensable dur un diari sota l´aixella llegeix mentre va al metro o espera el bus.

 I per això, aquesta és una de les contradiccions que menys em molesta a aquesta vida: potser d´aquí a vint anys, les taules de La Prensa es redecoren amb la notícia d´Isabel Pantoja al "20 Minutos"; en tot cas, jo llençaria un somriure i em donaria per vençuda (segurament).